Recordo perfectament el dia
que me mare em va preguntar si volia o no anar al curs de guitarra que es feia
a l’escola.
Estic parlant de quan tenia
potser set o vuit anys.
A l’escola on anava, als
Escolapis, els dissabtes al matí venia una senyora, potser era una noia, a
ensenyar-nos a tocar la guitarra.
Vaig dir que si.
D’aquell dia fins avui, no he
deixat passar mai un tren que porti una proposta musical. Els he agafat tots: guitarra
per tocar les caçons amb els escoltes, el contrabaix per fer música folc i clàssica,
la flauta travessera per seguir les passes de Jethro Tull, la gralla per que .
. . . . doncs perquè m’ho van demanar per acompanyar gegants, el . . . . . . .
i tot això pel que fa a instruments.
I les propostes musicals? Mare
meva, de tot: casaments, enterraments, comunions, batejos, festes majors,
cercaviles, inauguracions de botigues, dalt d’un campanar, sota les carpes d’un
circ, amb els del Club Super Tres, la Mary Santpere i la Sara Montiel, . . .
. al costat de casa i a Grècia, a
França, a Xile, a Suècia, Itàlia, . . . . . amb els companys de l’Orquestra
Simfònica de la Canya, Une anche passe, Xarop de Canya, La Banda d’En Vinaixa,
. . . . . . . Tradicionàrius i això i allò i aquí i allà, pim, pam, pum . . . .
. .
PATAM! Ja està, s’ha acabat,
ja n’hi ha prou. Què ha passat? És la crisi, l’edat, els projectes, les forces,
la moda, . . . . . . ? chi lo sa, com diria el meu amic Stefano.
Ara la meva feina està centrada amb l’ensenyament
i estic content. Els meus projectes musicals s’han acabat, he tancat la
paradeta. Ja no els demanen.
Això si, els meus alumnes em carreguen d’energia
cada dia i sobretot, el gran projecte de La Cultural.
Com diria aquell, ens hem d’adaptar.
Som-hi
